L'atracció fatal del periodista Manel Cuyàs per l'expresident Pujol

Diverses ànimes caritatives han comentat repetidament a El Més Petit de Tots, durant els darrers mesos, que el periodista mataroní Manel Cuyàs, antic director de l’edició d’ El Punt al Maresme i actualment opinaire d’èxit al Cap i Casal, pateix una afecció molt singular: una atracció irrefrenable per la personalitat de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol. Respectuós com és amb les debilitats del proïsme, El Més Petit de Tots no ha atorgat fins ara gaire credibilitat a aquestes veus. Cuyàs, a més, és un personatge entranyable i ple de bonhomia, al qual El Més Petit de Tots mai no gastaria una mala passada.

El cas és, però, que el diari El Punt ens va obsequiar diumenge amb una entrevista de dues planes amb Jordi Pujol. I, en llegir-la, El Més Petit de Tots va comprendre de seguida que les ànimes caritatives que l’havien posat sobre avís tenien tota la raó del món: Cuyàs té un problema d’enamorament polític de l’expresident de la Generalitat. I és que, més que una entrevista, la conversa entre Cuyàs i el polític de CiU –que el periodista reconeix que van haver de mantenir en dues tongades “perquè la primera hora se’ns va fer curta”- sembla un monòleg de l'expresident. En Pujol va perorant mentre Cuyàs es limita a intercalar alguna observació anodina, més que res per afavorir que l’expresident agafi aire i pugui continuar esplaiant-se.

El Més Petit de Tots no pot passar per alt que en els arguments desplegats per l’expresident a l’entrevista a El Punt hi ha una contradicció flagrant: no es pot blasmar la imatge actual de Catalunya a l’Estat Espanyol i, al mateix temps, reivindicar un govern de la Generalitat que vagi més enllà de la mera gestió per impulsar un projecte de construcció nacional. No es pot dir “(...) de portes enfora, sobretot cap a Espanya. Hem perdut prestigi i consideració” i, gairebé a continuació, afirmar que “si ens limitem a la gestió o a la política en el sentit estricte de la paraula, és a dir, sense vocació de construcció i projecció nacional, ens convertirem en una autonomia sense personalitat, sense força, sense passió, sense ambició. Serem anònims, anirem tirant, serem un més del grup”. Pujol vol fer passar gat per llebre als lectors, fent-los creure que es pot fer una truita sense trencar els ous. Cuyàs, però, obnubilat pel frenesí, no sembla adonar-se’n.

No cal, malgrat tot, que els admiradors i admiradores de Manel Cuyàs –entre els quals El Més Petit de Tots té el goig de comptar-se- es preocupin en excés. Els fogots passionals se solen refrenar amb el pas del temps i, sabent que el periodista mataroní és enamoradís de mena –qui no recorda els seus affaires amb Manuel Mas, Ramon Camp, Pasqual Maragall o el mateix Carod-Rovira (abans, és clar, de l’expedició a Perpinyà)?-, el més probable és que tot plegat quedi en poca cosa.