L’indult del govern del PSOE a Campolier, primer tast de la ‘sociovergència”

Santa Susanna, ho sap tota la comarca, ha estat sempre un feu privat de Joan Campolier –fill d’alcalde franquista i jove alcalde franquista ell mateix fins que va descobrir les bondats de la democràcia ben entesa de la mà de CiU, que mai no ha filat gaire prim en aquestes qüestions -. Quan, l’octubre de 2003, l’Audiència de Barcelona el va condemnar a vuit anys i set mesos d’inhabilitació, per un delicte continuat de prevaricació, alguns ingenus el van donar per políticament mort. I ca!!

D’entrada, l’home va recórrer la sentència, primer al Tribunal Suprem i, quan aquest li va donar carbasses, va apel·lar al mateix Constitucional, on és ara. Paral·lelament, el ple de l’Ajuntament va aprovar per unanimitat –amb el suport, fins i tot, de l’únic representant del PSC a la corporació, un tal Nicolás Antequera- una petició d’indult al govern espanyol. I, en fi, de suport polític per dalt no n’hi ha faltat. Artur Mas, per exemple, l’ha defensat sempre mantenint que tot i la sentència “Campolier és un bon alcalde i així ho reconeixen els veïns de Santa Susanna”. Fins i tot els alcaldes veïns, com el socialista Valentí Agustí –de Palafolls- i el republicà Josep Basart –de Calella- van sortir sense manies, en el seu moment, a cobrir-li les espatlles. En el cas de Basart el fet és particularment sorprenent –la gent d’ERC sempre a la lluna de València!!- si es té en compte que Campolier ha tingut empleada fins fa no massa temps la cap de llista de CiU a Calella, Montserrat Candini, en qualitat de màxima responsable de l’empresa municipal de turisme de Santa Susanna. I amb un sou milionari, sigui dit de passada.

L’indult parcial que el govern del PSOE ha concedit fa pocs dies a Campolier –reduint a només quatre anys el període d’inhabilitació imposat per la sentència condemnatòria- no fa altra cosa que reforçar la sensació que Santa Susanna queda fora de l’imperi de la llei. És ben bé com si el que es va conèixer com a cas Padullés –l’escàndol urbanístic que va afectar de ple Campolier i el seu arquitecte municipal- no hagués succeït mai. Tot plegat és un primer tast de les immenses possibilitats que obre la sociovergència a alguns responsables institucionals que en qualsevol país mitjanament civilitzat haurien de ser a la garjola.